divendres, 12 de setembre del 2014

reflexions de la setmana de la diada

                                                                    I


Diumenge llegeixo dos articles de caràcter diferent tot i ser ambdós d’un tarannà diguem-ne unionista. Un està signat per la professora Mercè Vilarubies i l’altre per Pedro J. Ramírez. Tots dos malgrat estar en contra de la independència reconeixen que entre Espanya i Catalunya hi ha un problema i coincideixen en que entre les possibles mesures per solucionar-ho caldria incrementar l’amor dels espanyols no catalans per la llengua catalana, propiciant, per exemple, el seu coneixement als centres d’ensenyament. Quan llegeixo aquestes coses em sento especialment interpel·lat, essent com sóc, un professor català en una de les terres més allunyades de nosaltres, si més no culturalment. Malauradament, em sembla que el que demanen Pedro J. i la senyora Vilarubies és massa per a les meves forces. Jo estaria prou satisfet si assolís ensenyar els meus alumnes a estimar la seva llengua, cosa que segurament permetria que algun dia en puguin estimar un altre. Aquesta mena de disquisicions fan una mica tard, quan no només la literatura catalana, sinó totes les literatures estan esdevenint irrellevants. Tampoc em queda clar qui seria l’encarregat de transmetre aquest amor.

II

Allò de ahir em va semblar depriment i un xic fastigós. No tinc molt clar, en dubto, de l’ètica inherent a la manifestació d’ahir. Però l’estètica em sembla completament lamentable. Sé que les comparacions amb el nazisme i amb Corea del Nord, són feridores i fan mal, però potser fora bo no fer-les tan fàcils. És clar, però, que aquest és un país una mica estrany, en el qual la gent anomena lluitar a posar-te en el lloc on el govern i la tele dius que t’has de posar.

III

Després d’aquesta setmana, segueixo pensant que ningú ha estat més lúcid que el primer president de la primera república espanyola, català, quan digué que estava fins als collons de tots nosaltres. Després d’haver sentit totes les parts, la frase segueix sent valida, entenem com entenem el referent dels nosaltres

IV.

Som molt diferents del Regne Unit. Per moltes raons. Per a mi la més important és que no hem tingut ni un Locke, anglès, ni un Hume, escocès. Tampoc ens els hem llegits i no hem aprés gens ni mica a dubtar de les nostres posicions, i ens manca la consciència de que qualsevol discussió intel·lectual degenera en brutícia sense la higiene de l’escepticisme. Potser aquest últims anys meus de treball tenen algun sentit, cosa que evidentment no traurà que siguin inútils.

1 comentari:

  1. Totalment d'acord amb el punt I.

    No tant amb el punt II, tot i que hi ha una tendència al sobreentusiasme, no hi veig relació absoluta del tarannà dels catalans amb els dels alemanys o coreans del nord, som força diferents. Per començar som lluitadors de pa sucat amb oli, amb un índex d'agressivitat comparable al d'una puça sota els efectes del cannabis, és a dir, tirant a nul.la; i en segon lloc, crec que el tema va més de donar la nota a nivell internacional, amb un punt estètic elevat, que no pas de sentiment purament patriòtic a l'estil verdaguerià. La cosa és més tirant a la competició tipus marató de TV3. Jo hi vaig ser, i era tirant a manifestació de festa major sense matissos d'agressivitat contra Espanya. Si et dic la veritat, l'únic comentari agressiu que vaig sentir, va ser el d'un grup de gent d'uns 60 a 70 anys, en el qual una dona va dir que els manifestants érem tots uns fanàtics feixistes i nazis, em va fer més riure que una altra cosa...

    El punt III, respectable i natural. Sembla que estem constantment en una barca, sempre estira i arronsa. Precisament pel que et comentava de la falta absoluta d'agressivitat que ens caracteritza.

    El punt IV. Locke i Hume, tot i ser de diferents nacions, escrivien en la mateixa llengua. I t'equivoques, a Catalunya hi ha persones que dubten i són escèptiques, tu per exemple. Temps al temps.

    ResponElimina